dilluns, 7 de gener del 2008

visitar els amics

Hola,


avui he estat xatejant una mica amb una amiga meva. Ella fa dies que esta al llit amb sinusitis. M`he ofert per visitar-la i portar.li llibres o revistes. En un primer moment s`ha sorprés molt. Ni s`havia plantejat que algú penses en anar.la a veure.
He començat a adonar-me en aquell moment que ja no és normal visitar un malalt a casa.
De petits, parlo des dels vuit o nou anys, quan un company de classe estava malat elsa altres ens ajuntavem i l `anavem a veure. No a portar res, sino senzillament a seure a la seva habitació i a parlar. Si es trobava molt malament la respectiva mare ja ens demanava que tornessim l`endemà. On jo vivia també es feia entre nens veïns. Jo que cada any tenia el grip (aixi vaig anar creixent tant) , m`agradava molt sentir les veus dels amics quan la mare obria la porta. També recordo que les germanes i els sues novios em portaven llibres de regal. Dels tintins que tinc podria encara assenyalar els que vaig rebre d aquesta manera.

Avui en dia això ja no es fa. Els nens molts cops no saben ni on viuen als companys.

I si per un miracle algún demanés de visitar el seu amic, els seus pares no el deixarien per por que s`encomanés (contagiés en barcelonès). Això si, a l`escola i a la tele s`els explica que s`ha de ser solidari.

5 comentaris:

Mikel ha dit...

doncs tens tota la rao , l´ambient de poble s´esta perdent fins i tot als pobles.

Anònim ha dit...

A Mallorca la gent es visita a casa sense avisar primer. Et plantes a casa d'algú i tan ample. El primer cop que ho vaig fer, en D em va dir de tot.

Mikel: quan dius "de poble", ets una mostra vivent del que diu en Xamb.

ddriver ha dit...

es veritat!!aixo era quan temps era temps.Jo era un crack jugant al scacs,i la final del poble em tocava amb una tia que era un coco del colegi de les monges,era a 5 partides,la 5 jo estava malalt i va vindre l´organitzacio del torneig a casa a portar aquella noia a juga amb mi,va ser la primera noia que vaig tindre sentada al meu llit jajaja

Red Pèrill ha dit...

Tens tota la raó, a mi em feia molta il.lusió, i ara es veu raro..

Mun pare em regalava un còmic quan estava malalt també... Un Lucky Luke, un Super Humor...

Joan Safont ha dit...

Mare de déu, l'altre dia allò de la capsa de galetes on sortien estris de cosir, avui els regals de quan s'estava malalt a casa... tots aquests records jo els he tingut, sóc relativament jove però sempre em penso que els de la meva edat erem els últims mohicans de tota una forma de fer que s'ha perdut. Quan veig els nanos d'ara, amb els mòbils a cap edat, amb una roba de la que nosaltres haguessim rigut, i totes les formes de ser i fer que tenen, no em reconec.

I només en tinc 23, eh.