marketing

Hola,

si estàs atent, cada dia veus coses sorprenents i interessants. Ahir el meu fill, de tretze anys, va anar a comprar una revista de playstation i va tornar amb dos. Ell ja esperava la meva bronca per doblar la compra aprofitant la meva falta de canvi. Però tenia un as guardat; una de les revistes regalava... uns calçotets¡¡¡ Per tant el cost de 4 euros d`una de les revistes quedava neutralitzat pel regal.

realment una gran idea van tenir. Aportat suplements a color o disquets amb demos ja no suposa cap valor afegit. En canvi , vulguis que no, uns calçotets tenen una utilitat obvia i practica.

un deu pels responsables, i que l exemple sigui imitat.

"no queremos chinos"

hola,

ara esta de moda fotre`s amb els xinos. Una companya de feina em va dir que ella "no va nunca a bares de chinos". I és un comentari habitual. Entendria aquesta mania si els bars fossin expropiats per donar.los a ells. Però resulta que els paguen, i molt millor i ràpid que els compradors de casa nostra. Entrar-hi, a més, és optatiu i voluntari. És cert que per regla general atenen amb poca professionalitat i que no tenen una oferta atractiva des del punt de vista gastronòmic. I això és perquè es limiten a imitar el que fan els d aquí; servei pèssim, nul-la higiene i repugnants tapes. Però compte, que ells s hi fixen i poc a poc van aprenent. L altre dia vaig veure un partit en un bar de xinesos a Hospitalet de Llobregat. La sra ja havia après a fer patates braves i deu n`hi do com s en va sortir. Sis gerres de cervesa, amb cacauets de cortesia , enorme plat de patates braves, tapa de formatge manxeg molt bo i pa amb tomàquet, vint euros. De fet el compte era vint amb vint però rapidament el senyor em va perdonar els vint cèntims. I el que us semblarà increïble; em va donar les gràcies per haver-hi anar i em va desitjar que tingués una bona tarda. Tot això amb un accent quillo d`Hospitalet molt ben mimetitzat. Durant les dues hores vaig anar observant com portaven el negoci familiar;De seguida que entrava algú ja era el pare de la família oferint lloc amb un somriure. A molts parroquians els coneixen pel seu nom i els conviden a una segona consumició facilment.

Tot plegat un negoci portat amb dedicació i amabilitat envers els clients. Segur que s en surten. Els beneficiats seran ells i també la clientela i hisenda, que bons impostos paguen com tot català expol-liat.

No m extranya que generin envejes i ràbia coneixent com de miserable és sovint la nostra societat.

Quina ràbia em va fer el suicidi d aquell pobre senyor d Esplugues que va mirar de posar un wok i l ajuntament es va dedicar a boicotejar amb continues i sempre noves exigències.Sempre injustes per exagerades i arbitràries. Això passa a molts ajuntaments i comunitats histèriques de veïns i algun dia tenia que passar una desgràcia així. "no queremos chinos" li deien sovint els veïns que no paraven de posar queixes a l ajuntament.

I més temes així veurem. Gent rabiosa que abans de començar a treballar prefereix culpar als altres de la crisi i atíen el foc de l odi a través d unes institucions velles i inútils com son les administracions de les nostres corporacions locals.

Juntas de Mejoramiento

Hola,

vam anar amb la meva filla a practicar amb el monopatí (skate que es diu ara). Vam provar en un parc on hi ha a una font que fa com una mica de bassa en plan ornamental. El fons original era blau, amb unes fonts. Tot plegat era prou maco (jo si que faig servir aquest adjectiu sense complexes). Ara però el blau ja és un record i el color del fons és un verd marronós, la barreja entre herbotes i porqueria. Tal com estan els pressupostos municipals no crec que ho puguin arreglar en molt de temps. I és quan he recordat que abans aquestes coses es feien entre els veïns. El camp d esports d un grup de cases on jo veranejava el van fer els homes del poble. Ho van fer en dos dissabtes i dos diumenges, cada un d acord amb les seves capacitats i coneixements. Va quedar força practicable i al final van fer una gran costellada (barbacoa que es diu ara). I la mar de bé que s`ho van passar. També se que a molt pobles hi havien grups de llenyataires, que podaven els arbres del poble. Eren grups amb nom, escut i uniforme. Era un orgull formar-ne part. Els arbres estaven ben cuidats i ells tenien el motiu per fotre el camp de casa i acabar amb un àpat sense les dones. Moltes escoles de les que hi han a Catalunya van ser acabades i equipades amb la feina i les aportacions dels pares. Escoles que mai es tancaven a gent que no podés fer front a les quotes. Aquest mecanisme de treball comunitari és molt pressent a sudamèrica, sovint es diuen "juntas de mejoramiento", i inclouen treballs com clavegueram, jardins i enllumenat públic.

Aquí l únic que sabem fer ara mateix és quixar-nos i demanar que s ens faci tot. I que sobretot no ens posin contenidors prop de casa. I ens indignem quan a la tardor hi han masses fulles al carrer.

Tal com anem a la perifèria europea, podem anar pensant que algunes coses ens les fem nosaltres mateixos o les institucions que tenim no les faran. Un mantindré informats de si la font recupera el seu color blau o no.