retorn al port

hola,

una tradició que veiem als fils yankees i que esta molt bé és el que anomenen Homecoming. És a dir trobades d ex-alumnes de l institut al cap de cert nombre d anys. Els de la meva generació van tenir la feliç idea de fer-ho al cap de trenta anys de començat l institut. És a dir els que vam començar el 1981, abans del mundial del naranjito. És una mica lío perquè amb tant repetidor amunt i avall molts hi van ser poc temps i en els anys successius es va incorporar molta gent al grup. El cas és que de 269 persones contactades hi vam assistir finalment 110. Jo ho considero un exitàs.
A sobre ho vam fer al Hall de l institut, i amb la presència de molts professors.

Va ser molt i molt divertit. En destaco quatre.


1) molta gent no em reconeixia. Els tenia que dir el nom. I en alguns casos dir que m imaginessin amb cabell, prim i amb ulleres. Al cap d una estona d`elaborar el retrat robot els canviava l expressió i deien; ostia Chamb, si ets tu¡¡¡

2) totes les noies, als seus 43-44 anys estaven igual o més atractives que quan en tenien 15 o 16. La veritat sigui dita que estaven totes fantàstiques.

3) molt gent que vaig coneixer parlant en castellà i que s`expressaven sempre així, ara parlen català al mateix nivell que els que el parlem de família. De fet molts tenen un accent més del centre de catalunya que el semi xava que parla un servidor després de tants anys al cap i casal. La normalització liguística, a la catalunya central, funciona.

4) vaig veure apartada una de les meves sex-simbols. Amb qui mai havia parlat, i qui mai s havia fixat en l escarransit nas de mocs que era jo per aquella època. M hi vaig acostar a donar-li conversa. Amb aviesas intencions clar. I total que al final de la nit em va acompanyar ella a casa (jo hi havia anat a peu) i va ser ella que em va fer un piquito gloriós. Tot un luxe haver esperat 30 anys.