Rahola

Quan la Rahola es dedicaba a la política , no la suportava. La seva obsessió per sortir a totes les fotos era d`una ridiculesa insofrible. En recordo tres moments:

1) les municipals en que es presentava Miquel Roca. La campanya coincidia mab un Barça-Madrid. Tots els candidats penosos, Maragall, RAhola , Vintró i Lacalle van anar a figurar a la llotja per asegurar-se de sortir a la tele. La Rahola hi va anar vestida llampant i no va parar de gesticular com si entengués de futbol.

2)en els inicis de l`Elefant Blau com a plataforma antinuñista, la Rahola va arribar trenta segons abans de la foto amb la premsa, es va posar a primera fila i va marxar.

3)en no se quina celebració a la plaça Sant Jaume vaig observar els cops de colze que
va fotre a tort i a dret per posar-se a primera fila, casi per davant de l`alcalde.
Com va dir no fa molt el gran Montsó, no es feia un petó als llavis a ella mateixa perque no arribava.

Després la màfia d`ERC la van fotre fora i ella va tenir la poca dignitat de mantenir càrrecs i sous.


La meva simpàtia i respecte per ella era només una mica més elevat del que sento ara per la Chacón.

Però des que escriu a la Vanguardia us vull dir que m`he reconciliat amb ella.
I només per tres caracteritiques seves;

1) escriu bé

2) sap bastant del que parla. Com a mínim es nota que ha llegit molt.

3) escapa als prejudicis imperants del papanatisme progresista i de fet els combat frontalment.

Que voleu que us digui? M`agrada la Rahola i fins i tot ara li trobo cert morbo.