Glory Days

hola a tots, chamb encara viu.

Retornar al poble, el hometown que diria Bruce Springsteen, te que poc a poc vas retrobant gent que feia molts ants que no veies.

El divendres al retornar de Barcelona vaig decidir de passar pel cineclub a buscar una peli normal i dues pornos. Dissabte es presentava plujós i sense nens. L escenari perfecte per desconectar telèfons fixes i mòbils, i gaudir d`espatlla de xai al forn i fer una festa particular de malbec i blended amb la senyora.

Al video clyb només hi erem les dues dependentes, un servidor i una sra amb el seu fill d`uns dotze anys. La vaig reconeixer, a la mare, quasibé de seguida. Era la gran M.C., que em va fer anar de bòlit durant alguns mesos cap allà el 1993( she could turn all boys heads). Havia estat la pubilla de la ciutat amb 17 anys. Fa 1,80 metres, es pigada, morena amb els cabells rinxolats, un nas que somniarien les que s operen la nàpia i sobretot unes caderes altes fetes per nostre senyor per anar amb qualsevol tipus de tacons. La recordo que tenia una botiga de moda. Anava ella mateixa amb el seu Citroen AX per les fàbriques d aquests poligons buscant una roba que va resultar massa avançada pel poblot on viviem. Va crear ella soleta una associació de comerciants de la seva zona. Jo estava convençut que acabaria amb una cadena de botigues i un nòvio amb ferrari i iot. Vaig somniar un temps amb volar amb ella a L.A.
I quina va ser la realitat? Es va fer novia d`un que li deiem Transfer, amb una expressió semblant al robocop. Fill una inmobiliaria que es diu Finques i el nom de la comarca. Va tancar la botiga per entrar a treballar a les finques ("em vaig treure el titol d agent inmobiliari", em va dir orgullosa). Ara ja fa 18 anys que esta a la inmobiliaria, la crisi no els ha afectat massa perquè basicament es dediquen a gestionar comunitats de veins. Viu a un poble a 15km que deu tenir 200 habitants (El transfer no la deixa que es relacioni amb semi coneguts). El seu fill de 12 anys anava vestit de futbol sala, amb els colors de l equip de l escola.
Quan la vaig saludar es va posar molt vermella, va somriure molt i vam xerrar uns cinc minuts.Basicament vam parlar d antics amics i que haviem fet aquests 17 anys.
Va enviar el mini transfer a esperar-la al cotxe i finalment em va dedicar una mirada trista amb els seus grans ulls verds i va marxar sense ni fer-me dos petons.

I així me vaig quedar jo al video club buit amb el regal de les seves pigues i pensant que ja mai aniré amb ella a la costa oest.