no tots som Phil Jackson.

Hola,

ahir la meva filla feia el seu debut en l equip de bàsquet de la escola. Te el 15 com l Epi tot i que ella no sap qui és Epi.

Com és normal vaig anar a veure el partit. Ella no va fer cap punt tot i que va tenir dos tirs lliures (a aquesta edat el percentatge d encert no és el que veiem a la ACB o la NBA).

El que em va sobtar molt és que tots els equips practiquen defensa individual durant tot el partit. No seré jo qui es posi amb els entrenadors, però jo crec que és un error total. Les jugades son corredisses continues, faltes, passes i pèrdues de pilota constants. No vaig veure ni una transició ordenada ni una jugada amb dues passades seguides. Una defensa en zona ajuda als nanos a tenir una idea clara del valor de cada lloc de la pista i a fer voltar la pilota per atacar la defensa.

Jo ho atribueixo al complexe de voler ser Phil Jackson quan realment ets un entrenador de alevins. És com qui compra una acció per internet i ja es creu Warren Buffet o qui vol canviar la història de la musica universal assajant els dissabtes a la tarda.

I no em sembl malament que consti, tenir somnis exagerats és una obligació crec que biològica. Però no quan estas ensenyant a jugar a bàsquet a nenes de 10 anys.