dijous, 30 d’abril del 2009

degenerats

Hola,

avui un tema d`interès general pel flipant que resulta.

He vist al blog de la gran Naomipielcanela un post sobre un nou esport de risc.
S`anomena barebacking. . I basicament consiteix en que un grup de zumbats es monten una orgia amb un seropositiu entre ells. I la gràcia esta en la possibilitat de resultar infectat. Si ets capaç de fer aixo , és que ja ets una desferra humana. O sigui que casi seria millor que saltessin d un pont directament.

A major abundament us poso un resum de modalitats que he copiat de la wikipedia.

El com cada cop s assembla mes a Blade Runner.






Glosario [editar]Raw sex: "sexo piel a piel" (skin to skin) es otro término empleado para designar al bareback o, como lo llaman algunos franceses, no kapote.
Barebacking parties: Reuniones de sexo en grupo donde no se permite el uso de preservativos. Aquí podemos encontrar dos tipos:
All positive barebackingparties, todos son seropositivos.
All negative barebacking parties, todos son seronegativos.
Bug chasers: Aquellos que buscan ser infectados con VIH
Gift givers: Personas seropositivo que desean infectar a un bug chaser.
Pasarse el bichito: En la traducción de bug por bichito al referirse al virus del sida.
Conversion parties: Reuniones de sexo grupal en las que los bug chasers buscan ser infectados por los gift givers.
Russian roulette parties: Fiestas que reúnen a personas seropositivas y seronegativas. Equiparables a una ruleta rusa donde los negativos corren el riesgo del contagio durante las prácticas sexuales.
Fuck of death: Acto sexual durante el cual se produce la infección por sida.[4]

dilluns, 27 d’abril del 2009

Chacón.




MIREU LA AL-LUCINANT NOTICIA QUE HE TROBAT¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡


La ministra de Defensa, Carme Chacón, és una de les 100 dones més desitjades del món. Això, al menys, és el que opinen els lectors de la revista FHM, que cada any publica aquest llistat. Chacón, que ocupa la posició 97 entre les 100 dones més sexys, és definida per la revista esmentada com "no sólo una joven y eficientísima política. También es una mujer estupenda que ha sabido mantener su sobrada femineidad intacta pese a estar al frente de un ministerio tradicionalmente reservado a los hombres".

La ministra de Defensa, doncs, està al nivell i comparteix llista amb dones com Eva Longoria, Paz Vega, Carolina Cerezuela, Pilar Rubio, Beyonce, Jennifer Anniston, Scarlett Johansson, Megan Fox o Elsa Pataki, entre moltes d'altres.


FLIPA COLEGA


Ara si que es pot acabar el mòn'¡¡¡

regal als meus amics...




Hola,

fa dies que vaig tan cansat que no tinc temps d`escriure amb la dedicació que us mereixeu vosaltres; el meu públic.

per això i també per pur exhibicionisme, us poso aquest regalet.Testimoni d`un sopar a base de peix al forn, regat generosament amb vi del penedés i malta de 17 anys.

Mira, hi ha crisi, si. Però aquests moments no m els treu ningú.

grip porcina

Acabo de llegir que el Zapatero i la Trinidad Jimenez es reuniran per tractar del tema de la grip dels porcs.

És com per marxar a un altre continent.

diumenge, 26 d’abril del 2009

ve una moguda guapa

Ara estarem alguns dies parlant de la grip porcina. Podriem pensar que serà un tema pasatger després d`algunes notícies alarmistes i una primera tongada de casos producte de la típica histèria d aquests casos. I potser sigui així. Però no trigarà massa a apareixer una amenaça molt mes dura i incontrolable; la grip aviar.

Us imagineu que la sida s`encomanés igual de facil que un encostipat? Doncs el tema és semblant , pel que em va dir un metge que crec que hi entèn.

Per això el tio s`ho esta gastant tot en farres i putes.

Igual no s equivoca. Avisats esteu i igual com us vaig avisar fa dos anys de la ostia econòmica que venia.

dissabte, 25 d’abril del 2009

La nena adoptada

El tema de l adopció recull molts dels perills del que entenem per bonisme.

A vegades tinc la sensació que alguns pares adoptants tenen la sensació que els fills els deuen alguna cosa. Com si ells s haguessin guanyat el cel pel sol fet d adoptar.los. També hi han casos d`adopció "per capritxo". Com la baronessa THyssen que volia una nena xinesa. SI la criatura era de Barberà del Vallès, Uruguay o Madagascar ja no valia. Un cas de conec, i que crec que no és extraordinariament rar, és una noia que després d adoptar va tenir una filla natural. La mateixa família m`ha reconegut que sempre s ha notat molt com tractava a un o altre. Fins al punt que amb 17 anys, el nen forma part de una banda llatina i ja ha tingut tractes amb la policia.

Alguns cops els pares, o un d ells, han idealitzat la criatura dels seus somnis. Al ser la realitat plena de topants , s en cansen i deixen els nens creixer sols. Emocionalment , vull dir.

Avui a l escola dels meus fills feien la festa anual de pares. Cada any bé una nena de trets filipins amb el seu pare. Ara la M té 12 anys com el meu fill, però ja ha repetit un curs. Els vuit anys que els conec, la nena ha vingut sempre només amb el seu pare. Un senyor d`uns cincuanta i pocs anys. Alt, gras i amb barba. A les reunions de classe també ve sempre ell sol. Vesteix molt elegantment. És d aquells que veus que es sent més comode amb traje que amb els texans de les festes de dissabte. Sempre que enganxa la senyoreta de la seva nena hi va a parlar, no era el cas d avui. Un dia vaig sentir que parlant d ella deia, "..té una intel-ligencia molt limitada i li costa molt la escola. Hem de fer que creixi bé i que pugui ser feliç."

No tinc ni idea de les circumstàncies de la familia, però no puc deixar d imaginar que a la mare, la nena no li fa tanta il-lusió com al començament. No hi veig cap altre explicació.

A aquest senyor l`admiro molt, com a tothom que puja els fills sol. I la nena no em fa patir gens, se la veu feliç i contenta sempre.

divendres, 17 d’abril del 2009

Duràn

Hola,

no se si heu vist que el Miquel Duràn, el de la ONCE , serà candidat per Ciutadans al Parlament Europeu.

Fa anys ell mateix explicava a La Vanguardia , que Unió el volia posar de candidat a la alcaldia de Sant Boi però que Jordi Pujol l `havia vetat.

Ara et tema s`explica per si mateix.

dimarts, 14 d’abril del 2009

go Marines, go¡¡¡

Eps¡¡

mira per on , avui una bona notícia. Els Navy SEALS, els comandos d`elit dels US Marine Corps han alliberat el capità que cuatre africanots tenien segrestat al Indic.

Els cuatre comandos van saltar al aiga en paracaigudes, i des de l`aigua van dispara quatre trets als quatre segrestadors. El resultat; tres negrots morts, umn ferit i el capità alliberat il-lès. Que n`aprenguin¡¡¡

Llarga vida als Navy-Seals¡¡ Soldats d`èlit dignes successors de les legions romanes que van lluitar contra la barbàrie.

Ei¡, i sota el comandament exprés d`Obama. Foteu-vos progresistes¡¡¡ El nou president també tira a matar¡¡ Els barbars no entenen altre llenguatge.

divendres, 10 d’abril del 2009

neurotics

hola,

no fa massa vaig arribar , no se com, a una web de neuròtics. http://iamneurotic.com/
La gent hi explica manies que té. Manies que es poden considerar malaltisses, vull dir.

És molt interessant. Si les aneu llegint tard o d`hora us identificareu amb alguna.

I finalment sempre arribes a sospitar que tu mateix ets un neuròtic. O que tens certes tendencies perilloses. O que tens alguna adicció potencialment perillosa.

doneu-hi un cop d`ull a la web, ajuda a passar l estona.

dilluns, 6 d’abril del 2009

i dale a les dietes

Hola.

molts recordareu com vaig comentar en exclusiva que el Carallod Rovira no pararia de viatjar. El motiu, com us vaig avançar, és l`afany de cobrar dietes per desplaçament. Que van en funció de la distància. Aixi és que tot just tornat de l`Ecuador, la perla s`en en va a Moçambic.

Quina dolorosa constatació que el Carod no és sino una morsa-rata menyspreable.

El qui el vau votar sou responsables davant la història.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Fira Llatina



una guapa participant de la fira...

holar,

aquest diumenge tarda m`he acostat a la fira llatina d`Hispitalet de Llobregat.

He fet fotos amb el mobil, però com que no se pasar-les al pc, doncs no teniu imatges.

Us faré un chamb resum;

-Localització: La Farga de l `Hospitalet.jo no hi havia anat des de la fira de cine porno fara uns tres anys. Es fa extrany veure el mateix lloc amb un ambientillo de gent normal.
L`altre cop em van fer fora els de seguretat, alguns recordareu perque.

-stands destacats.

1) ejercito de tierra. Stand tipus tenda de campaya i dos elements, tio i tia, vestits de camuflaje fent el paperina. No hi havia ningu demanant informació.
La soldada estava bastant bona.

2) Socialistes. Fotos i dibuixos a favor del Correa d Ecuador. Son la mateixa màfia.

3) PP. Una hostessa sola.

4) ERC. Dues noietes soles.

5) IC. Els hi tinc tanta mania que quan veig l stand giro cua. AIxo si , era el mes gran i ben situat juntament amb el del PSOE.

6) CDC. Casa gran del Catalanisme. Hi havien l`Eric Bertran i l`Angel Colom, amb altres col-laboradors. Hi havien taules perque els nens dibuixessin. L`únic stand amb vida real. Els globos de Convergència eren els que més es veien. Això si que és ser patriota de veritat. Força Àngel i Eric¡¡¡

7) Stands de dues inmibiliaries llatines que venen pisos i cases. No se que tal els hi deu anar.

8) Stand de Marina d`or, ciudad de Vacaciones. Riueu, rieu però estava ple. Taules amb venedors encorbatats fotent el rollo.

9) Cadena Riko`s. Una cadena que anirà creixent. Jo en vull crear una d`igual. Algú s`hi apunta?.

10)Mapfre. És curiós però els sudamericans son molt propensos a tenir-ho tot ben asssegurat.

11) varies publicacions i alguna emisora de ràdio.

12) un parell de discoteques-.

13) el que tenia més exit era una botiga de carn i productes de cuina originals de sudamèrica.

14) stand de classes de català. A tope. Sembla que per fer.se un futur creuen més en apendre català que a fer-se soldat.

Resum

No moltes ties bones, perque les que ho estan ja tenen novio local i passen.

Ambient casi familiar. Molts intenten viure com si fossin al seu païs, aillant-se de l`ambien que els envolta. Molts tenen clar que si perden la feina tornen al païs d`origen. Un cop esgotat l`atur, clar. Els espabilats es van integrant i miren més endavant. De la barreja sempre en surt la raça millorada, aixi que us animo ferventement al mestissatge.

caradura

hola,

ara resulta que ha sortir a la llum el tema dels funcionaris corruptes a l`Ajuntament de Barcelona. Jo ho havia sentit a dir fa anys, no crec que sigui una gran sorpresa.

El millor del tema, com sempre, és l`alcalde de la ciutat, Jordi Hereu. Li vaig sentir a dir, o potser ho vaig sommiar, que tot aquest procés demostrava que el sistema funcionaba, atés que els havien enganxat.

A veure, si enganxen funcionaris que extorqueixen, és que alguna cosa NO funciona bé. No al revés.

QUe bé aniria una ventilada de sociates¡¡¡

dijous, 2 d’abril del 2009

palindroms




Avui ens relaxarem...

El personatge més genial del nostre païs és sens dubte Marius Serra. Una demostració més que els catalans som superiors i que d`aqui poc temps ho tindrem tot pagat.

Ahir m`el vaig ensopegar per la tele , on va presentar una frase genial que us deixo com entreteniment;

Aquesta frasse conté tres herrors


tota una delicia.

I us deixo que avui es dijous Sant T.

I deu ser lluna plena perque m`han trucat quatre amigues quatre per quedar.

dimecres, 1 d’abril del 2009

La tonta del Bote

Atenció a la perla que m`ha arribat¡¡¡

Es tracta , sembla ser, de la crònica que fa una de les polloses que havien ocupat el rectorat de la Universitat de Barcelona (com si hi tingúés algun dret)del desallotjament del que van ser victimes.

Obviarem l`horrorós nivell lingüístic de la suposada universitària.

És llarg però no te desperdici.





Eren gairebé les 5:30a.m i dormia plàcidament aferrada als llençols (observeu el nivell de poesia, "aferrada als llençols" quan de sobte, un soroll em va despertar, -“ els mossos, els mossos!” cridaven els companys, jo encara era al llit sense entendre ben bé que estava ocorrent (tu si que tens bones "ocurrencies" nena), esperant qualsevol senyal que extirpés aquella situació de la ciència ficció o la paranoia col·lectiva en que havíem estat ofegats aquests últims dies (paranoia col.lectiva siq ue en teniu, si. En això estem d`acord). “ Teniu dos minuts!” sentencià una veu greu (el llop¡¡¡ el llop¡¡¡) al fons del passadís i ben aviat vaig reconèixer les botes, el casc i la porra, ben fàcilment aquell soroll contundent de les passes massives que s’acosten i que tant m’havia costat d’esborrar del meu cap després de tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra (oh pobreta¡¡ estas traumada? o hauriem de dir traumatitzada? que fort nena). Vaig fer un salt del llit buscant alguna roba que posar-me a sobre, que em tapés davant aquell estrany (o sigui que dormies despullada? Deu n`hi do. I et recordo que la extranya eres tu, cony). “Deixeu els mòbils!” cridaven, però, la foscor i els nervis m’impedien fer rés que no fos tremolar. Diferents veus anaven notificant-nos que el nostre temps s’esgotava i que havíem d’anar sortint, , així que vaig decidir agafar roba paulatinament i marxar abans que les advertències es convertissin en cops de porra, després de tot, hi ha coses que s’aprenen molt ràpidament.

Sortint de la zona on dormíem els companys s’aglutinaven a les escales asseguts i custodiats per desenes de mossos, pensava en aquell llibre de Primo Levi “Si esto es un hombre” (comprarte amb vicitmes dels camps de concentració és un insult a tots ells, a la inteligencia i a la historia, no se ni com goses))i em venien al cap petites imatges que ell explicava sobre els camps de concentració. Les expressions dels meus propers eren les de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig agafar un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres(i que pensaves que et farien? portar-te a sibèria?). Un cop tots junts vam decidir fer “arrancacebes” que és un mètode de resistència pacífica on tothom s’agafa de peus i mans a les persones que té al costat per complicar el desallotjament forçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu a companys!” Susurrabem entre dents i a amagades, enviàvem missatges d’ajuda.

“Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propi peu no tindrà cap problema, els que us resistiu, s’aplicaran vies penals” En aquell moment la tensió es podia mastegar i una persona decidí marxar, la resta ( 53 aprox. ) ens vam preparar per les conseqüències que sabíem, tindria la nostra decisió. “ Ara qui vulgui, haurà d’aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser propietat de la universitat. “Jo tinc el meu ordinador” va dir un company i es va posar de peus, un mosso el va estibar, “ Heu dit que podia agafar les seves coses!” va replicar una companya. Però no vam obtenir cap resposta. Llavors els mossos van procedir a fer el primer desallotjament precisament amb aquest company, ell oposà resistència mentre cridava “el meu ordinador!” i llavors tres mossos més s’aproparen i l’immobilitzaren, mentre el colpejaven i li pressionaven la cara amb el genoll contra el terra. Tots miràvem bocabadats i cridàvem que s’aturessin (miraveu bocabadats i cridaveu al mateix temps?. Avui, aquest mateix company, té una fissura de ròtula i múltiples contusions, a més d’un mes d’escaiola.(voldràs dir de guix, nena)


Una càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que cridaves i et desenganxaves, t’estiraven dels forats del nas... després t’arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan perdiem als companys que s’emportaven de vista, escoltaves els crits i l’estomac se’t feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament romanien immòbils i silenciosos, expectants. “Que algú faci fotos!” murmuravem quan els companys eren torturats, pero mai han arribat a veure la llum aquestes instantànies.Un home jove pujà les escales, duia una caputxa i un mocador que li tapava tota la cara, solament se li podien veure els ulls. Anava vestit de carrer però, parlava amb els “caps” i es passejava per tot l’espai. Sincerament, la situació superava totes les teories conspiratòries que havíem pogut articular durant totes aquelles nits al rectorat.

Donat el pànic silenciós que començava a respirar-se algú decidí iniciar un monòleg humorístic amb el que tots rèiem i intentàvem que la por se’ns escapés per la boca en forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos d’aquella situació que mai ningú vam imaginar viure. Però, poc ens podia durar el riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els mètodes utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company que es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà en un ‘gemeig’; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem que els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per tal de que es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules s’ofegaven al camí, nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i empassar-nos les rialles que abans havien destensat tant l’ambient. (pobrets, quina pena em feu. Llegir una mica d`historia si que us hauria anat bé, i no fer tant el manta)

La gent anava sent arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament quines eren les conseqüències per als últims( quines eren, els mataven?). Un dels companys més xarraires, al que nomenarem “Ricardo”, un dels que més havia calmat els ànims repetint que ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem de fer rés que ens posés més en risc del que ja estàvem’ i que ‘ja sols quedava resistir’ va ser guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se’l miraven i es deien coses entre ells a cau d’orella. Sabíem que la cosa no aniria bé, tots dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana anterior per la trobada d’assemblees i teníem coneixement de fins a quin punt els mossos poden recordar-te, a tu i el teu nom.

Escoltàvem als companys fora cridant consignes i ens havien avisat sigil:losament de que ja hi eren tots els mitjans a fora. Bé - vaig pensar- al menys no quedaran impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i una mà es va posar a la meva cara per impedir que respirés, poc després, veient que no era efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica dels dits al nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin estar i en un acte reflex ( i dic ‘acte reflex’ perquè així fou i no m’avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat) vaig tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d’ells, l’únic que vaig aconseguir fou que les mans del mosso que tenia al darrera m’encerclaren el coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo cridava perquè els meus companys se’n adonessin, però rés aconseguia que sortís de la meva gola i l’oxigen se m’acabava, així que em vaig soltar i vaig ser arrossegada pels braços escales avall fins la meitat, on em van deixar al replà. Vaig sentir moltes ganes de vomitar i les arcades eren continues tirada al terra. Un mosso plantat al meu costat em mirava a cua d’ull sense immutar-se i jo sols vaig encertar a pensar que aquest era un dels moments més degradants de la meva vida (i el que et queda nena, i el que et queda). Vaig comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia al front se n’adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per una cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que no mereixia el que m’estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia defendrem ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que sols quedava “aguantar el tirón” per acceptar que la ‘justícia’ té diferents significats segons qui l’apliqui.

( a aquestes alçades el rollo ja és massa llarg, `però es guarda la traca final)

Arribat el moment van baixar a “Ricardo” i el van posar a un metre de mi i un altra companya, tots tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes però a ell el tenien immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i que en ningun moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a marxar al igual que la resta. “ Deixeu-me estar, si us plau, no m’escaparé, em feu mal” lis deia el company, però res calia esperar dels ninots de ferro que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi. “Pareu!” vaig cridar, “ Que no veieu que no està fent res? Pareu!”, “Calla!” – em contestà aquell que havia restat passiu al meu estat decadent anterior-, “ ¿ Com voleu que calli? Deixeu-lo estar i em callaré, de veritat!” llavors un dels mossos propers allargà el braç i em colpejà el cap, fent que rebotés contra el mur. Vaig callar.(ja era hora, devia pensar el mosso)

Quan vam veure la duresa amb la que tractaven a Ricardo jo i l’altra companya, esperant-nos lo pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés el primer dels tres. “Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per l’últim, ja saps com van les coses, surt ara!” ell va coincidir amb que era la millor opció i marxà. A continuació baixaren l’altra noia i em van preguntar novament “ sortirà pel seu propi peu, senyoreta?” ( encara em pregunto quin tipus de persona t’arrossega per les escales i després et tracta de vostè ), “¿ tu penses que puc sortir pel meu propi peu després del que esteu fent ?” – vaig contestar – llavors em van agafar dels braços i la samarreta amb la infortuna de que aquesta es va aixecar fins al cap i com que era el pijama vaig quedar totalment despullada de cintura cap amunt. En aquesta situació vaig ser arrossegada durant tota la segona part de les escales, amb aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant l’escena, fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà novament. No sé si fou allò que acostumen a anomenar “shock” però, alguna cosa passava que m’impedia incorporar-me per mi mateixa i em feia estar totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure el que estava ocorrent. (sobretot el que estava "ocorrent")

Una mà m’agafà (bé la rima), érem el grup del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig fer un gest de complicitat, però un d’ells mirava el terra amb els ulls ben oberts, suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no era qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens van treure un a un mentre nosaltres continuàvem explicant-los que aquesta ocupació estava carregada de contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual fèiem resistència pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi continuaven a la meva esquerra es recreaven “ Ja, ja ... verás aquel cuando se quede solo, va a pillar! ” i reien novament. Em disposava a dir-los alguna cosa quan la companya em tranquil·litzà “Ho fan simplement per provocar... no lis facis cas”, així que vaig assentir i li vaig donar l’esquena per no veure més els seus gestos, ni la fanfarroneria. (son uns fanfarrons, si)

Quan vaig quedar l’última, restava en silenci preguntant-me si mereixia la pena intentar raonar amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi era ningun company per frenar-me. Però, llavors el “cap” va començar a dir alguna cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador, aprofità per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo vaig respondre cridant com una posseïda. La resta de mossos que no havien presenciat l’escena es giraren alarmats pels meus crits i llavors van posar-me la mà a la cara novament, per intentar dificultar-me la respiració mentre hem pressionaven allò que ells anomenen “punts de dolor”, aquells que no deixen marca. Em van agafar doncs entre dos i em van llevar (encara dormies, nena?), finalment, a prendre’m les dades. Intentava treure la documentació, però em tremolaven les mans i plorava; això encara em feia sentir més estúpida (mes??). Llavors “la persona” que hi havia estat tota la nit a l’altra banda del mostrador, aliè a tot allò ocorregut 10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità per consolar-me: “ Va Nerea, no ploris...” al que jo, amb molta educació li vaig contestar mentre els dos mossos em subjectaven forçant-me el canell: “Si tu estiguessis en aquesta situació, no ploraries?”. Baixà la mirada ja no sé si per empatia o per indiferència absoluta, la qüestió és que poc m’importà en aquell moment i ja doncs, els meus “acompanyants” demanaren reforços per treure’m fora mentre jo duia el compte enrere que restava perquè el meu canell es luxés definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual, “la vanguardia” aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d’un altra cosa. (ara¡¡¡¡¡ el teu moment de glòria¡¡¡¡ heus aqui el motiu de la teva crònica¡¡.No vas aconseguir anar a Gran Hermano, però has sortit a La Vanguardia¡¡¡)
I jo em pregunto quan la gent comenta i condemna durament el fet de "fer-nos fora" com una traïció al diàleg i l'estil democràtic, que passaria si agüessin estat dins amb nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus companys perquè tots estan plens de contusions (oh. oh¡¡ `pobrets companys¡¡). Si t'haguessin estrangulat (estrangulat¡¡¡ com l estrangulador de Boston), colpejat i arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors 'bolonya' i 'la lluita per la universitat publica'. On quedarien els senyors Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva decisió de esborrar a los "anti-bolonya".

Resulta inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida (nooo, que vaaa¡¡), com tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar l'ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva paraula valdrà més que la d'un Mosso d'Esquadra amprat per l'Estat.(l estat ampra molt)

Avui el senyor Saura admetia possibles "errors" i jo faig una crida a qüestionar-nos si potser l'agressió un error quan parlem d'una lògica repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del desig amb que s'anheli l'objectiu. I ja que reconeix un possible "excés" de contundència per part dels seus agents ¿ Per que continuen llevant pistola? (son aixi, els agrada llevar pistola) ¿ A què estem esperant ?, Què significa que els sindicats de Mossos no comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y senyor Ferrer ¿ On es la línia vermella dels mossos ?.

D'altra banda no em queda sinó estar agraïda d'haver descobert que som molts els que creiem en que altra educació és possible, una vertadera revolució pedagògica (això si que fa falta , una mica de pedagogia), una educació crítica, on es formin professionals, però també pensadors. On el coneixement sigui una eina per a l'evolució social i personal, i no per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les persones guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes d'actuació inqüestionables. On entrenar-se únicament per ser efectiu laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d'entre tantes altres.

En últim lloc, voldria convidar, convidar-vos, convidar-nos a no fer una lectura fàcil, una lectura puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja que ha arribat el moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents no són més que el fruït de molts anys en que l'expansió del pensament acrític, la precarització laboral (entés, tu vols ser funcionaria) i el malestar col·lectiu que han produït la creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés és lo suficientment 'important'. Us demano llavors la vostra col·laboració perquè les persones responsables de l'estrès psicològic que encara ens impedeix dormir amb normalitat (a val, dormir amb normalitat, aixo es el que vols), assumisquen la responsabilitat dels seus actes.

Nerea Miralles Aguilar

Nerea, nena. Si amb aquesta tonteria que portes, aquest nivell de català i aquests coneixements ets a la universitat (si és que hi ets), realment tenim un problema greu.