dissabte, 25 d’abril de 2009

La nena adoptada

El tema de l adopció recull molts dels perills del que entenem per bonisme.

A vegades tinc la sensació que alguns pares adoptants tenen la sensació que els fills els deuen alguna cosa. Com si ells s haguessin guanyat el cel pel sol fet d adoptar.los. També hi han casos d`adopció "per capritxo". Com la baronessa THyssen que volia una nena xinesa. SI la criatura era de Barberà del Vallès, Uruguay o Madagascar ja no valia. Un cas de conec, i que crec que no és extraordinariament rar, és una noia que després d adoptar va tenir una filla natural. La mateixa família m`ha reconegut que sempre s ha notat molt com tractava a un o altre. Fins al punt que amb 17 anys, el nen forma part de una banda llatina i ja ha tingut tractes amb la policia.

Alguns cops els pares, o un d ells, han idealitzat la criatura dels seus somnis. Al ser la realitat plena de topants , s en cansen i deixen els nens creixer sols. Emocionalment , vull dir.

Avui a l escola dels meus fills feien la festa anual de pares. Cada any bé una nena de trets filipins amb el seu pare. Ara la M té 12 anys com el meu fill, però ja ha repetit un curs. Els vuit anys que els conec, la nena ha vingut sempre només amb el seu pare. Un senyor d`uns cincuanta i pocs anys. Alt, gras i amb barba. A les reunions de classe també ve sempre ell sol. Vesteix molt elegantment. És d aquells que veus que es sent més comode amb traje que amb els texans de les festes de dissabte. Sempre que enganxa la senyoreta de la seva nena hi va a parlar, no era el cas d avui. Un dia vaig sentir que parlant d ella deia, "..té una intel-ligencia molt limitada i li costa molt la escola. Hem de fer que creixi bé i que pugui ser feliç."

No tinc ni idea de les circumstàncies de la familia, però no puc deixar d imaginar que a la mare, la nena no li fa tanta il-lusió com al començament. No hi veig cap altre explicació.

A aquest senyor l`admiro molt, com a tothom que puja els fills sol. I la nena no em fa patir gens, se la veu feliç i contenta sempre.

1 comentari:

Jordi ha dit...

Adoptar una criatura ha de ser fruit d'una decisió ben madurada i encara menys un caprici. Estic totalment d'acord amb que els fills no deuen res als pares, senzillament ho fan per desinterès, sinó, malament aniríem!