dimarts, 26 de febrer del 2008

oscar

si la millor peli de 2007 és la de No Country for Old Men, anem llestos.

Té alguna cosa bona, com la idea basica de l`argument i l`escena en que es veu l escenari d`un tiroteig entre narcos.

Però per la resta, la veritat és que és una puta merda. Us en faré cinc centims.

1)Esta ambientada en els 80, aixi eviten que hi hagin telefons movils que impedirien que tot passes de les maneres absurdes en que passa.

2)El protagonista (el gilipolles del Bardem) és un assassi que va matant gent per carrers , carreteres, hotels i fins i tot una comisaria de Sherif¡¡¡¡ amb tanta sort que mai ha ha ningú que el destorbi o el vegi. I a més no sembla ser que el busquin massa. Si algú matés realment la cuarta part de gent tindria tota la premsa i totes les teles darrera.

3) el tio carrega una bombona d`aire comprimit o heli (no se sap) amb que fa cops secs al cap de le persones i els panys de les portes. Si fos veritat la bombona pesaria com a minim 60 kilos i el retrocés de la pistola d`aire li trencaria la ma cada cop.

4) l`altre protagontista segueix el rastre d`algú en el desert. Tot i tenir cotxe, prefereix creuar el desert a peu i després tornar al cotxe ben aparcaet. A sobre camina varies hores sense aigua (ho diu a un moribund que n`hi demana).

5) uns dolets persegueixen no se cuanta estona al prota mexica i tot i que ell va a correns a peu i els dolents en furgoneta, no l` enganxen.(bon sprinter el tio)

6)el mexicá s`escapa i s amaga en motels. Tot i aixi de puta llet el troben tant el bardem com uns altres narcos que el persegueixen.

7) estan encara més amagats a nou mexic, envien un tio de Houston que el troba inmediatament sense que se sapiga com.

8) el caça recompenses intueix que el mexica va llençar la maleta per un pont. Hi va i de casualitat troba la maleta entre unes herbes al riu que separa USA i Mexic. (frontera que per cert pasen tots sense pasaports i mig morts).

9) la DEA i el FBI ni apareixen en tot el tema. El cas el porta un xerif tipus sheriffa de Fago (pero aixo son els mateixos directors, clar) que té dialegs incomprensibles amb un sr en cadira de rodes que no se sap qui es.

10) el protagonista te un accident de circulació que li fa una fractura oberta al braç (es veu l`os per fora) . Demana una samarreta a uns nens, es tapa la ferida i marxa caminant. (abans ja s havia curat una ferida de bala a la cama posant`se a la banyera).

El resultat es un desproposit de pelicula ridicula. Jo en salvo només el pentinat del Bardem.

diumenge, 24 de febrer del 2008

no country for old men

ahir potser em vaig acomiadar d`un dels cinemes de tota la vida (de tota la vida meva, vaja). El Salón Rosa ara anomenat Saló Rosa. Suposo que originariament era una especie de sala de ball i espectacles. Amb unes tribunes laterals al primer pis, com per fer de palcos privats, i un tercer pis a mode de gallineru. Ara ja s`ha perdut ,però abans molts hotels tenien Salon Rosa i Salon Azul.

Hi havia anat molt diumenges a la tarda a veure programes dobles, en els que la peli bona era de Louis de Funes o Sandokan. Durant anys em vaig preguntar que eren un soroll i vibració constant i ritmic que es sentia els diumenges a la tarda. Finalment vaig descobrir que al pis de sota hi havia una discoteca. (jo no ho sabia perque discoteca i cinema tenien entrada per carrers diferents).

De nen hi anava casi sempre sol, amb diners que arreplegava al calaix de ma mare. Només un cop el meu pare m`hi va portar. Va ser un diumenge a la nit a veure una película que alguns recordareu "el profeta del gol", que era una biografia de Johan Cruyff.
D`un dels diumenges tarda que vaig anar sol i em vaig posar al tercer pis, recordo els moviments espasmòdics i esbufecs animals d`una parella que estava a la darrera fila. En aquell moment no vaig entendre que feien, però em va fer pensar molt. (jo no debia tenir més de nou anys).

A la mitja part et donaven un cartronet per si volies sortir a comprar berenar. En determinats moments va existir un mercat negre d`aquests cartronets que eren gaurdats en dies de pelis normals i es guardaven per dies amb pelis de gran audiència en que s`acabaven les entrades (pelis tipus aeropuerto o tiburón).

Ara faran un centre d`oci al que era discoteca Scorpia, sales multicine , botigues i restaurants suposo. D`aquells llocs que son una benedicció perque mantenen concentrada la massa aborregada que emprenya trobar pels llocs.

O sigui que poc temps li queda al Salon Rosa, és llei de vida.

dissabte, 23 de febrer del 2008

si tu l estires fort per aqui...

Des de començaments d`any que no em deixava caure pel T. El darrer cop em vaig emprenyar perque ja feien pagar 18€ els homes i 12€ les dones. Ho vaig trobar excessiu i m`havia plantejat a mi mateix reduir les visites habituals dels dijous.
Ès cert que els preus s`han apujat una barbaritat. Feu la prova de passar a pessetes el que aneu consumint durant el dia. L`altre dia em vaig comprar un troç de coca per berenar i em van clavar 3,4€¡¡¡¡¡¡¡ casi sis centes pessestes (600¡¡¡).

Contra aquest escandol només hi ha una solució. No comprar alla on claven d`aquesta manera i comprar només si al final baixen els preus brutals.

Estic segur que el públic del T va reaccionar anant`hi menys, i que els responsables ho van detectar i que per això han tornat els preus a nivells assumibles.

Per altra banda val a dir que la mega camarera s`ha engreixat una miqueta, però que
m`agrada tant com sempre. Jo crec sincerament que es va alegrar de veure`m.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Solbes

Ahira gràcies al amable convit del Mikel vaig anar a la conferència del Solbes sobre el programa econòmic dels socialistes.

De tot plegat en destacaría;

-el tal Solbes adorm fins les pedres. És la darrera persona al món que convidaria a una festa. Malgrat ser valencià parla sempre en espanyol perque segons va dir "els raonaments econòmics no els puc expresar en català". S`en podria anar a la merda.

-Hi havia l`ex presidiari i lladre confès Josep María Sala. També l`Iceta que vist al natural és totalment de color espelma de la iaia. El Maragall conseller va aribar a darrera hora amb aquella pinta de fill de puta que sempre l`acompanya. En general vaig tornar a constatar que els socialistes vesteixen horrorosament.

-Veig els sociates com indolents. No s`els veu ilusionats i convençuts.


Encara sort que la Chacón va tenir el detall de no venir.

En sortint em vaig anar a fer un massatgei cap a casa-

diumenge, 17 de febrer del 2008

poesia

Avui m`ha vingut la meva filla (de 8 anys) i m`ha fet llegir un poema que , segons diu,
ha escrit ella sola.


sento, miro i imagino
com seria el món si hi hagués
tot el carinyo que jo penso
sento, miro i imagino
els nuvols volant
jo disfrutant
i per el món navegant
sento, miro i imagino


ja se que abusa dels gerundis, però Deu n`hi do , no?

dissabte, 16 de febrer del 2008

espectacle

Tot el que us explico és absolutament cert i exacte;



Diumenge 10. 9 del matí. Surto a comprar el diari. De sobte veig pel mig del carrer un dominicà (a jutjar per l`accent) corrent i insultant a uns moros que el persegueixen amb unes barres de ferro. Com que el caribeny és motl més rapid, te temps de parar cada certs metres per girar-se i fer gestos obscens als perseguidors.
Uns metres mes amunt un grup de negres discuteixen amenaçadorament amb un el que sembla la resta del grup de moros.

Dimecres 13. Un amic meu li explica un taxista que el dia abans, per les rambles va rebre una demanda d`ajuda d`un colega que acavaben d`atracar. De seguida es van ajuntar cinc taxistes que van trincar el tio mentre fugia. Va apareixer una patrulla de mossos que els va dir que no podien fer res i que ja coneixien el mangui. Però que ells seguien amb la ronda i que si li volien fotre unes quantes osties, doncs que endavant.

Dijous 14, 16h. La secretaria d`on treballo arriba esperitada a la oficina. Uns sudaques liu acaben de robar el bolso al fornet del rusendu. Una gent que estava ala vora l`han advertit però ja fugien cames ajudeu-me.

Dissabte 16.11h. Al caprabo la meva filla veu com una mora es fot tot de coses al una bossa que porta amagada a la especie de burka que porta. Advertim a l`encarregada que la trinca. Un minut després veig uns rumans que van sospitosament rapid cap a la porta. Dues empleades els paren i els obligen a obrir la jaqueta. Porten una especie d`armilla disenyada per xoriçar. Els treuen com a mínim 15 pots de laca d`aquella més cara, que val 10€ cada unitat. (els havien agafat tots)
16,30h. Surto a buscar una peli al video club. Començo a veure polis en moto i patrulles dels mossos rondant pels carrers, és obvi que busquen algú. Al cap de dues cantonades veig un grup de gent. AL mig hi ha estirada al terra una sra d`uns 70 anys. M`expliquen uns nois que uns moros li han estrebat el bolso i la han deixat tirada al terra. Veig com una mosso porta tres latin kings fins al lloc dels fets i pregunta a uns testimonis si son ells. Els que han vist l atracament diuen que no son ells i els deixen marxar.

Avui veig a TV3 el Saura que tot cofoi explica que han posat dotzenes de cameres a diverses comisaries per controlar els excessos dels agents.




No se com ho veieu però tenim un problema. I gran.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Jason McElwain Baketball Player





És un noi autista d`alt rendiment que fa d`ajudant a l`equip de l`institut. També representa que és jugador però mai havia saltat a la pista. En un partit que guanyaven de 20, l`entrenador el va fer jugar a falta de 4 minuts. A la primera pilota va intentar un triple que no va tocar ni l anella, davant la decepció de companys i públic. A la segona oportunitat, faltaven tres minuts i vint segons, va fer el primer basquet de la seva vida, un triple. En els tres minuts restants va fer un basket de dos i cinc nous triples. Va acabar el partit com a máxim anotador del partit amb vint punts.

Quan parla ho fa com Michael Jordan. No és que el vulgui imitar, és que ell ha aprés la vida de memòria i per tant quant l`entrevisten com a jugador de basket ho fa com ha vist sempre. Si parla de pòlítica segur que ho fa com el Bush o l`Obama.


És d`aquells cops que veus que la vida crea els millors guions posibles.

En el proper post us explicaré perque alguns autistes tan tendres i tan estimats.

sostres

trobo tan bo aquest article d`en Sostres, que m`el poso al blog per recordar-lo.






Si tornes, Cécilia (Article de l'AVUI)

Si tornes ho anul·lo tot, va escriure-li Sarkozy a Cécilia pocs dies abans de casar-se amb Carla Bruni. La proesa sentimental del president de França se’ns revela encara més extraordinària. Home enamorat que per despit es fa la model que canta. El que la majoria de mascles del món no aconseguirien ni conjurant totes llurs forces -seduir una de les dones més desitjades- Sarkozy ho ha tingut sense baixar de l’autocar, i enamorat d’una altra. Aquesta potència amorosa no és corrent en la nostra era. Desapareguts els grans seductors del cinema, i substituïdes les grans pel·lícules americanes que a través de la guerra exploraven el fons de l’ànima -Casablanca, D’aquí a l’eternitat, etcètera- per estúpids pamflets pacifistes sobre la guerra de l’Iraq, ja no quedava ningú a Europa capaç d’encendre mítics fanalets d’escena i fer-nos creure que un món millor és a tocar i que circula de fet entre nosaltres. Hi ha una complexitat en l’ànima de Sarkozy que contrasta amb la vulgar simplicitat de Zapatero o de Prodi, aquesta esquerra estèril que no ha donat mai cap fruit, aquesta esquerra miserable que no ha estat mai capaç de cap grandesa, de cap generositat, i torna ermots d’inapetència i desolació els jardins que arrasa. En temps de nivell tan escàs i tan poca esperança, temps tan foscos per a la intel·ligència i la llibertat, la vida sentimental del president Sarkozy ens retorna velles textures de petons estel·lars a la platja, tu vesties de blau i ells de gris, “toca La Marsellesa!”, you are a grand old flag. Llavors que Europa era un somni i valia la pena defensar-lo. Dia D, hora H. Vist en quina escòria socialdemòcrata ens hem convertit i com hem arribat a insultar-los, si jo fos americà, la propera vegada m’ho pensaria abans de venir a salvarnos

dimarts, 12 de febrer del 2008

maltractadors

Hola,

alguns m`han acusat a vegades de ser un pel masclista. De fet se m`acusa de practicament tot l`acusable. En general tant me fot, tinc poc respecte per l`opinió aliena. (mai he entés perque diuen que s`ha de respectar les opinions estupides).

Però que tingui certs estirabots no vol dir que no conegui la realitat. Una de les realitats amagades que va deixant rastre és la dels homes maltractadors amb violència verbal i física. Vull parlar de tres exemples concrets;

1) al fornet del rusendu on esrmozo hi ha una ecautoriana guapa que porta un ull a la virulé. M`ha dit la jefa que segons ella va relliscar i va caure. (negar-ho als altres i a un mateix/a és molt habitual).

2) una noia que vaig coneixer per internet es va salvar de morir a osties a mans del seu marit. Discutien al cotxe i ell va parar, la va treure tibant-li els cabells i gràcies a uns camioners que van parara ella encara és viva. (conec la versió del mosso que li va pendre declaració).

3) una amiga meva era insultada i menyspreada regularment pel seu novio. El darrer trencament semblava definitiu però com era de temer, han tornat. Ella diu que "ha canviat, és una altre persona". Totes les dones maltractades han dit aixo en molts moments. La realitat és sempre un altre.

Una de les caracteritiques dels maltractadors és que volen viure en llocs apartats, en que no es pugui tenir relació ni contacte visual amb els veins. Ara la meva amiga ha anat a viur amb ell a una urbanització apartada.

Ella te un pis a la ciutat i ell l`ha convençut perque el posi en lloguer.

L`argument d`una peli de terror? doncs si.


que faig? parlo amb ella?

diumenge, 10 de febrer del 2008

Ruina

hola a tots, gràcies per la massiva participació en les meves enquestes.

Una de les situacions que més ens aterroritzen és la de la ruina.

Quan es parla d`algú que està molt malament economicament, sempre es fa amb un to mig clandestì. Passat rapid pel tema sense explaiar-s`hi (toma pronom feble¡¡ ¿com es deu escriure en realitat). Això és perque a tots ens fa una por inmensa arribar al dia en que no tinguem d`on treure diners.

Recordo, de petit, una conversa entre el meu pare i uns amics seus. Un d`ells va parlar d`un amic comúque als cincuanta i escaig d`anys no tenia feina i no el volien enlloc. Un conegut que es dedicava a instalar calefaccions el va contractar per compasió. Però ell el primer dia que el fill de l`empresa li va ordenar carregar un material al camió, es va ofendre per ser manat per un nano jove i va fotre el camp.

També penso sovint com Groucho Marx explica a la seva biografia que fins i tot quan ja tenia milions de dolars al banc, cada any repassava el que tenia al fons de pensions per si li quedaba una pensió de doscents dòlars mensuals i aixi no passar gana.

Ahir em va venir a veure una señora que conec de fa molts anys i a qui tinc gran estima i apreci perque és una gran persona i en determinada època de la meva vida es va portar molt bé amb mi.

Sra Alba;-Chamb, haig de parlar amb tu
Chamb; ja saps que sempre que vulguis Alba. Si pateixes per la borsa ja et dic que no cal, ara baixa i després pujarà. I el que tens son fons que van i aniran bé però que logicament si la borsa baixa...
Sra Alba; - calla, calla,..,que no és aixo, no pateixo gens pel que em portes tu. Però mira, la veritat és que jo i el meu marit (un advocat de cert nivell a Barcelona) estem del tot arruinats. El meu marit fa temps que practicament no guanya diners, no te practicament casos al despatx per la gran competencia d`advocats joves.
A més resulta que els ultims anys hem estat vivint de la herència que em va deixar la meva familia i de una sèrie de prestecs que hem anat acumulant. Ara ens trobem que hem de pagar 60.000€ al març i que no tenim practicament res. A més resulta que ell mai ha pagat autonoms perque deia que era una tonteria perque mai conbrariem. O sigui que als 66 anys que tenim tots dos, no tindrem dret a cap prestació de cap tipus. Hem posat a la venda el pis que fa de despatx.Amb això cobririem els deutes bancaris, crec, i jo podria recuperar els estalvis que tenia. A partir d`aqui li demanaré el divorci i viurem junts perque no hi ha més remei. Ell en una habitació i jop en l`altre. Ell que s`espabili a portar una mica de diners per menjar i jo li rentaré la roba. Tot això t`hi dic . Chamb, perque ho sàpigues i no li deixis diners al meu marit si`t`ho demana. Ara em fa molta pena perque esta molt deprimit, però quan li facin efecte les pastilles del psiquiatra tonarà a ser igual que abans i no m`en fio gens de les embolicades que fa.

Chamb; escolta, ALba, si el pis en que viviu és vostre, jo crec que tens suficient patrimoni per viure la resta de la teva vida bé. A més les vostres nenes han de saber
tot aiò i han de començar a pensar d`ajudar-vos quan calgui.

Sra Alba;- les nenes ho saben i van parlar amb el seu pare. Però prou feina tenen a
pagar les seves coses. De fet estan super enfadades perque el seu pare ja no els pot passar les ajudetes a que estaven acostumades. Mira Chab, jo el que vull és que m`ajudis a averiguar si el pis en que vivim esta lliure de carregues i que quan necessiti m assessoris sobre que fer amb el que pugui recuperar.

.........


I aixi vam estar parlant dues hores, temps més que suficient en circumstàncies aixi.

Ja he pènsat com moure uns quans fils per poder afavorir el despatx del marit. I demà mateix augmento la meva aportació al pla de pensions de 200 a 400 euros mensuals.

dijous, 7 de febrer del 2008

Fills malalts

Fa uns anys una conversa que manteniem un grup de gent em va quedar grabada. Comentavem el problema de salut del fill d`una companya. Es tractava d`un noi amb un retard mental considerable que havia agafat una infecció molt greu i havia estat a la UVI. Un dels contertulis era un metge que ens va explicar el tema més o menys aixi;

"...sembla ser que s`en sortirà, tot i que ha estat molt greu. La Rosa (nom inventat, clar) ja esta més tranquila. Ho ha passat malament perque és una bona mare i en el fons de tot ella desitjava que el seu fill morís perque la criatura no és feliç i ella no sap que pasarà quan ella no hi sigui. I al mateix temps es sent malament per desitjar que acabi la vida del seu fill".

es va fer un silenci colpidor en tot el grup, perque tothom va veure que el que deia era brutal i exacte al mateix temps. A mi em va impressionar perque als meus 24 anys mai havia sentit ningú parlar amb la precisió cirugiana d`aquell metge.


Avui he estat veient un episodi de House. Havien curat un nen autista i House els veia marxar. Ha comentat al Wilson "un morreig als 16 anys és un 8,5, veure com un fill escapa de la proximitat de la mort és un 10. En canvi aquests pares porten un 6, perque saben el que els espera (viure amb el seu fill autista profuns).










dimarts, 5 de febrer del 2008

viure a Barcelona

Hola,

no se si compartiu amb mi la creixent sensació que vivim en una societat orweliana.

Per l`autopista has d`anar a 80km/h, vas veient flaixos dels radars caçant conductors, no pots beure ni una cervesa, has de portar armilla reflectant a l`abast de la mà, els nens han d anar amb cadires d`astronauta. Pel carrer veus replicants controlant com aparca la gent i quanta estona hi és, cotxes parapoliciacs que van filmant qui aparca malament, grues buscant victimes propiciatories, senyals que ho prohibeixen tot. No es poden fer edificis alts, no es poden posar noves discoteques, no es poden posar top-less ni puticlubs (geriatrics si, a tot arreu), els anuncis lluminosos es prohibeixen per evitar la contaminació lumínica. Si tens cotxe has de pagar un 30% de impost de matriculació, més de la meitat del que val la gasolina, impost de circulació. Tens l`obligació legal de ser ecologic. Tens la condemna al infern si jugues a golf, ara prohibiran tenir piscines. La ciutat està envaida d`alienigenes anomenats turistes . Amplies zones son ja un parc temàtic i et sents com un figurant de port aventura.

En fi, que això és insoportable.

Però sabeu? Buenos Aires és tot al contrari, és com Barcelona fa 40 anys. És més bruta, desordenada i sorollosa.

Però no hi han restaurants de tapes, ni de la cadena aquella de l`hotel Om.

És una ciutat on la gent encara té l`esperit lliure. Quina sort que estigui a 14 hores de vol, encara pot durar uns anys.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Kenia

ja casi no recordaba de mencionar-ho. Però l`allau de correus m`obliga a respondre.

Si, finalment em vaig veure amb la kenia. El dimecres a la nit vaig passar per l`exedra a fer un cubata solitari. En determinat moment van arribar la germana i una amiga de la kenia. La germana em va venir a saludar i em va donar el nou telefon, l`antic li havien robat. Per fer-ho rapid només dire que va venir directament al hotel i que vam dormir junts.

No hi ha gran història més , d`ella només m agrada com li canvia la cara quan parla del seu fill de tres anys que fa més d`un que no veu. I ho explica però no s`en queixa.
És allò que ara s`en diu "es lo que hay"

dissabte, 2 de febrer del 2008

La frontera

Hola audiència


Finalment, dijous 31 de gener, vam signar els contractes pels quals havia anat a Buenos Aires. Els documents ja els tinc sobre la meva taula, a l`espera de pasejar-los entre els socis del projecte aquesta setmana. Encara em costa veure la meva signatura al costat de la de gent de bastant de pes a Argentina.

Vam estar cinc hores a la notaría, vaig fer la meva signatura més de cuatre-cents cops. Després, mentre preparaven la meva còpia, vaig voltar més de dues hores per botigues fent encarrecs d`amics. Entre que la temperatura era de més de trenta cincs graus, feia un sol de justícia i que anava en traje, vaig tornar al notarí amb la camisa tant xopa de suor que queien gotes des de l`esquena. Ja amb els tresors a la motxilla, vam anar a fer unes birres amb el notari. Cap alla la quarta em va felicitar molt efusivament i em va dir confidencialment que ell creu que el valor del terreny que em comprat per edificar, ja val com a mínim el doble o potser el triple.

Esperem que tingui raó. Al meu soci argentí se li van posar els ulls amb el signe $.

Vaig tornar aquella mateixa nit. El vol era previst a les 22h i finalment va sortir a les 5 de la matinada. La meva estada al païs va acabar dormint amb els braços creuats sobre la taula d`una cafeteria i amb la motxilla lligada perque no me la poguessin robar.

Arribant a Barcelona la cua de pasaports era bastant llarga. Un poli de paisà però amb la xapa penjada al coll anava fent preguntes als viatgers amb pinta xunga.

En una filera de butaques hi havia quatre noies sud americanes assegudes. Feien cara d`estar cansades i una mica espantades. Suposo que portaven alla varies hores perque no les havien deixat passar el control d`entrada. Imagino (tenia tota la pinta) que havien intentat entrar a espanya com a turistes i que el tema no havia colat. Ens miraven als que feiem cua. Totes eren bastant guapetes. Amb una ens vam creuar uns segons la mirada. Li vaig fer un somriure però no m`el va tornar, es va tapar la cara amb les mans obertes i va recolzar els colzes sobre els genolls com fent veure que volia dormir.