dissabte, 28 d’abril de 2007

dos anys de silenci

He estat una setmana envoltat d' argentins. Son sempre gent divertida. Un d`ells és el tipic baixet amb molta mala llet i molt lluitador. Des de res s`ha fet un petit imperi financer a nivell de representants de futbolistes i trapicheos varis.

Farà justet 1,60 i és molt lleig. A la oficina d`argentina de tant en quant fan lluites cos a cos. (estan com una puta cabra, ja us aniré explicant). Un dia van apartar les taules i van fer una aposta de lluita lliure ell i un altre colega que fa 1,85 i havia estat militar a les Malvines. Va guanyar l`Eduardo després de tenir l`altre deu segons amb l`esquena enganxada al terra.

A mi no em queia gaire bé perque té el posat semi xulesc dels portenyos (els del Buenos Aires central). Però l`altre dia el seu cap i mentor em va explicar que quan tenia sis anys el seu pare va morir en un accident d`aviació.

La resposta del Eduardo va ser estar dos anys sense dir ni una paraula a ningú.
Fins que va tenir més de nou anys no va tornar a parlar, primer a la familia i després a l`escola.

L`entenc tant el petit Eduardo.