dissabte, 19 d’abril de 2008

vinils

Hola,

un gran article de redperill m`ha fet pensar en un dels temes de moda; els discs de vinil. Personalment penso que la seva desaparició ha estat un pas endavant de l`humanitat. Es ratllaven amb una facilitat insultant i si els deixaves al darrera d`un cotxe s`abombaben fins i tot si després els posaves a la nevera. Al principi tots els guardavem utilitzant les fundetes de plastic. Al cap de poc ja el posavem i treiem directament dintre el cartró.

tenien dos grans aventatges;

1) tenien dos cares. La A i la B o la 1 i la 2. Molts de nosaltres vam apendre el significat de "side" d`aquesta manera.

2) el seu tamany permetia que les portades fossin obres d art. Per mi les millors eren les de Roxy Music i les de la trinca, sobretot una de color blau del disc aquell
que tenia la canço all-i-oli.


tema a part son els singels i aquella petita peça de plastic que adaptava el tamany dels forats. Mai vaig entedre perque els discs petits tenien el forat gran i els grans el forat petit. I a sobre els petits giraven a 45rpm i els grans a 33.


Recordo que un cop sortint d`una festa de l institut , es disc jockey ens va demanar que li portessim els discs a casa seva mentre ell recollia l equip. Logicament ens el s vam quedat i vam anar a casa meva. Dintre del que es podia esperar , els vam respectar bastant.Pero no vaig poder resistir d`agafar un boli i escriure en els surcs "toma rayada", desitjant que el disc jockey Gallardo ho llegís al buscar una petita mota de pols al sentir que no sonaba bé aquella part.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Ei Chamb,
Tens raó amb lo de les portades. Petites obres d'art! Jo em resisiteixo a desfer-me dels que tinc... De moment. I tinc un toca-discos, potser un dia d'aquests miro si encara funcions! ;)

Anònim ha dit...

Aixís que ets tu el cabronàs que em va ratllar el disc.
Gallardo

ddriver ha dit...

Quin sacrilegi de post,els vinils eran obres d art en si.
Per netejar la pols arpon gin.Era el millor,quedaven de collons i mai es ratllaven.
Clar si els maltractaves amb boligrafos i deixantlos abandonats darrera un cotxe...
Els foradets eran cuestio d estabilitat nomes.
Tot i que si un disc estava en condicions i l agulla tambe,no tenia perque saltar pero el dia que ho feia devant 800 persones s et quedava una cara...i sempre ho feia quan t estaves treballant una xati i no estaves pendent.
Pero normalment no tenien perque saltar,jo vaig fer varies sessions al caledonien,un vaixell discoteca,molts cops habia vingut en Julia Peiro a fer reportatges..nomes venia gente guapa,i tot i les onades no saltaven les agulles.
Deuries ser un males mans.
Hi habia disc de 72 rpm tambe i de 16 rpm.
Jo aqui casa tinc mes de 600 que son grans i giran a 45 rpm.
Pd no va poguer ser el 17 sorry man

Mikel ha dit...

jo en soc un total enamorat dels vinils , de fet en colecciono d´en Mark Knopfler i trobo a faltar aquelles grans portadas , de fet trobo que per coleccionar res millor que un vinil , els cd´s no deixen de ser petits i facilment falsificables.