divendres, 26 de setembre de 2008

els catalans o tots els europeus?

he trobat en un blog un text que resumeix com és la major part de la gent en la nostra societat occidnetal.

De moment no us en dic l `autor per no mediatitzar-vos.

Llegiu.lo i digueu-me, no te tota la rao?

Avui,el cofoisme continua essent un defecte que cal fustigar en certs sectors, però n'hi ha un altra de més greu i en part de signe contrari,que cada dia fa més forat: és la pèrdua de confiança en la pròpia força i en la pròpia capacitat, que va aparellada amb la pèrdua d'ambició i d'orgull. És una barreja de complex d'inferioritat, d'encongiment malaltís i d'acceptació resignada. Comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt. Per això, hi ha tants catalans que no tenen fracassos; no tenen fracassos concrets, perquè tota la seva activitat n'és un. El qui escriu recorda una congregació de ben enxubats venerables asseguts en còmodes poltrones, que constituïen la flor i nata d'un determinat ram de l'activitat industrial catalana (el qui escriu precisa que l'activitat en qüestió no era d'ordre lingüístic ni cultural ni polític ni social, era d'ordre econòmic; el que escriu té interès a deixar ben clar que no es tractava de defensar cap llengua ni cap justícia ni cap dret, es tractava de fer pessetes. Ja es veurà,quan sigui hora, perquè el qui escriu insisteix en que es tractava només de fer pessetes). El que escriu pensa amb tristesa en ells, en l'àuria mediocritat que els envoltava i de com no els passava pel cap la idea de sortir-ne. Els recorda comentant les audàcies i les grans lluites dels altres, tot fent la pròpia via a passos menuts i mesurats, a passos de vell, a passos caducs. Tot fent pessetes, però no tantes com els altres; tot fent cadascú la pròpia feina, però a ritme lent i desmaiat, no pas apuntant alt sinó apuntant baixet. Cap d'aquells ben asseguts no era un fracassat, puix que cap d'ells no s'havia proposat ser autèntic triomfador. Però en la vista de tots hi havia un tel de tristor, un no sé què d'apagat i de vell. En la vista de tots, menys en la dels conreadors de petites ambicions personals que tenien ullets de fura aplicada i maliciosa. Però tot petit, tot encofurnat, tot inassequible al fracàs, que no podria fer diana en aquells homes diminuts portadors de diminuts projectes.
Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l'agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer>

2 comentaris:

Salvador ha dit...

I que en tenia de raó. Aquest és un dels motius que fan que alguns que se les donen de molt catalans el critiquin tant, perquè cantava unes bones veritats. Tampoc no diré qui és.
No crec que sigui un problema general de les societats occidentals sinó més concretament de la societat catalana. Penso que en el fons intueix que no hi ha res a fer, mai no serà lliure i per això va rebaixant les ambicions, i per tant la sensació de fracàs i el conseqüent disgust. Però és que no es pot viure sempre amargat.

Dessmond ha dit...

No passa el temps per segons quins texts. Com sempre Ell té raó.