dijous, 7 de febrer del 2008

Fills malalts

Fa uns anys una conversa que manteniem un grup de gent em va quedar grabada. Comentavem el problema de salut del fill d`una companya. Es tractava d`un noi amb un retard mental considerable que havia agafat una infecció molt greu i havia estat a la UVI. Un dels contertulis era un metge que ens va explicar el tema més o menys aixi;

"...sembla ser que s`en sortirà, tot i que ha estat molt greu. La Rosa (nom inventat, clar) ja esta més tranquila. Ho ha passat malament perque és una bona mare i en el fons de tot ella desitjava que el seu fill morís perque la criatura no és feliç i ella no sap que pasarà quan ella no hi sigui. I al mateix temps es sent malament per desitjar que acabi la vida del seu fill".

es va fer un silenci colpidor en tot el grup, perque tothom va veure que el que deia era brutal i exacte al mateix temps. A mi em va impressionar perque als meus 24 anys mai havia sentit ningú parlar amb la precisió cirugiana d`aquell metge.


Avui he estat veient un episodi de House. Havien curat un nen autista i House els veia marxar. Ha comentat al Wilson "un morreig als 16 anys és un 8,5, veure com un fill escapa de la proximitat de la mort és un 10. En canvi aquests pares porten un 6, perque saben el que els espera (viure amb el seu fill autista profuns).










2 comentaris:

ddriver ha dit...

els fills....fas coses,penses coses,somies coses,desitges coses que mai hauries imaginat que el teu cervell pases per alla

Anònim ha dit...

Tinc bastant més que 24 anys i el comentari m'ha impressionat per brutal i per inexacte. No em puc imaginar desitjant la mort d'un fill, sino intentant fer-lo feliç, que la felicitat o la infelicitat no té res a veure amb el seu estat mental. T'asseguro que sé de què parlo.