diumenge, 25 de gener de 2009

Baseball

Hola,

com a cosa excepcional, avui escric esn serio. He estat alguns cops al club de Baseball de Sant Boi, i hi passo pel costat practicament cada dia. Per això em va posar molt trist que morissin quatre nens per l accident de la ventada. Es realmente una putada que un dissabte al matí llevis el teu fill, esmorzar i fer la bossa amb els nervis i l`il-lusió d`un partit i que tot acabi en la mort del nano. Sempre he considerat un miracle que algú pugui suportar la mort d`un fill.

Sempre m`han caigut especialment simpatics els clubs d`esports de segona fila. Molts pares que apunten els nens a futbol ho fan per a veure si surt bó i aixi els retiri. Qui els apunta a un club de baseball a Sant Boi o a Hospitalet només vol que el seu fill faci un esport noble i divertit. A més l`estètica del baseball resulta aqui un punt naif i sempre alegre amb els pantalons elastics, les gorres i els bats que en mans de nens son estètics.

Ahir, abans del partit contra el Numància, el Puyal en va parlar de tot plegat una bona estona i haig de reconeixer que em va emocionar. Gran mestre en Joaquim Puyal i Ortiga.

El meu atac de ràbia , com era de preveure, va ser al sentir a la cosa Joan Saura dient que els serveis d`emergència havien actuat amb rapidesa i efectivitat. Que segur que si, però el tema no és aquest consellet, el tema és que van morir quatre nens d`entre nou i onze anys i vostè només pensava en quedar bé i que ningú l`acusi de res. Potser si que el nivell de la ciutadania de Catalunya ésbaix, però no com el nivell d`això que han fet conseller.

I pitjor l alcalde de Sant Boi. Va començar el ple extraordinari (no acabo d entendre perque s`han de fer plens per casos com aquest, però en fi), comentant que havien rebut el condol de molta gent començant per Rodríguez Zapatero i José Montilla. Fins aquest punt vomitiu son una secta.

El bo de tot plegat és que continuaran havent`hi pares que portaran els nens a entrenar un dia a la setmana i passaran dissabtes al matí voltant per camps de futbol , bàsquet o qualsevol esport acompanyant els seus fills o els d`altres en la ilusió que se sent quan ets nen i tens un partit.

5 comentaris:

ddriver ha dit...

Tot plegat uan desgracia ben gran

Jordi ha dit...

Una autèntica tragèdia d'aquestes que et fan pensar moltes coses!

Recordo quan jugava a basket i els meus pares em venien a veure. Em feia una il·lusió tremenda!!

Albert ha dit...

Jo he jugat a baseball en categories inferiors durant uns anys i em va saber molt de greu el que va passar ahir, a aquell camp on jo havia jugat un dissabte al matí com qualsevol altre.

Toy folloso ha dit...

Resulta que aquells blocs grisos de la paret, es solen farcir de formigó amb varetes de acer dins.
No hi havia res de tot això.
Les responsabilitats es diluiràn, com sempre.

Mikel ha dit...

jo sempre he pensat que totes les morts son doloroses , pero enterrar pares o avis entre dins del cicle de la vida , pero tenir que enterrar a un fill es quelcom totalment antinatural i extremadament dur.